ACÍ HE VISCUT SEMPRE
Conxa supera, de llarg, els 80 anys de vida. Sempre s’ha considerat una dona molta pegada al seu poble. Ací ha viscut sempre. Ací vol viure sempre.
Le seues forces ja no són les mateixes. La seua salut és delicada des de fa un grapat d’anys. Ara li pesa el temps i les cames. I necessita atenció, no durant una estoneta al dia, sinó durant les 24 hores. Ella sap que és la mateixa, que té les idees clares i els records nets. Però el físic no acompanya. Les costeres són molt més empinades. Les distàncies més llargues. Els escalons més alts.
Conxa sempre ha sigut una gran cuinera. Sobretot una gran pastissera. No n’hi havia festa familiar que no acabara amb les seues coques de llanda, amb els seus Biscuits d’ametla, amb els seus rotllets d’ou.
Ara viu a La Beneficència i allà és on es troben les seues receptes, aquelles que ella va aprendre de sa mare, que al seu temps les havia aprés de sa mare… i així fins a molts segles de tradició.
ACÍ HE TROBAT UNA GRAN FAMILIA
A Martí no li quedava família. La seua existència s’acostava al final i ja no podia dedicar-se al que sempre havia fet. L’agricultura, les feines del camp, la finca, tot allò ja formava part del passat. Després d’enviudar, n’hi havia massa solitud al seu voltant.
La seua pensió, mínima; els seus recursos, escassos; el seu entorn, en retrocés… el panorama no era molt optimista.
A La Beneficència, Martí ha trobat el caliu que buscava per a esta etapa. Ara ja no viu sol, ja no troba dificultats en les rutines de cada dia. Se sent assistit. I escoltat. I estimat. Perquè una de les seues aficions no és altra que la de conversar, xarrar i explicar anècdotes. De tot i de res. D’açò i d’allò. De quan la ciutat era poble. I les coses semblaven més senzilles. I abans de les fàbriques n’hi havia molt de secà i moltes hortes. I els dies de mercat, ell posava el seu lloc. I venia. I xarrava. I se n’assabentava de tot el que passava.
JUNTS COMENCEN NOVES HISTÒRIES
Primer va ingressar Carmen. Ella va arribar a La Beneficència perquè estava perdent els records. Primer es va oblidar de cóm es cordaven les sabates. Després de què calia comprar per fer una paella, fins i tot de cóm fer-ne una. El seu marit, Vicent, venia puntualment a visitar-la. Cada dia. Per estar al seu costat i continuant preocupant-se per ella, com havia fet des que se n’adonà que la memòria l’estava abandonant.
Poc temps després Vicent va decidir ingressar també. Perquè, encara que Carmen havia anat perdent els noms de les coses i els episodis viscuts, ell l’enyorava massa. Tota la vida junts. No s’imaginava altra forma de viure. No sense ella.
Vicent va entrar a La Beneficència per a estar prop de la seua dona. Per poder vore-la tot el temps. Per cuidar-la. Per continuar estimant-la.
Cada dia Vicent i Carmen passegen agafats del braç. Si el temps acompanya, ells dos caminen pel poble. Ell li ajuda a buscar els records perduts. Ella somriu perquè troba l’estima d’aquell que l’acompanya.
Carrer del Mirador, 1, 46870 Ontinyent, València residencia@la-beneficencia.com
96 238 03 12
